5 de abril de 2010

Centenari del naixament de Miguel Hernandez, poeta del poble


Un 30 d´octubre, ara fa 100 anys, naixia Miguel Hernández a Oriola, Alacant, al sí d´una humil família dedicada a la criança i pasturatge de ramat

Pastor de cabres en la seva infantesa, Miguel Hernández va simultaniejar aquest ofici amb l´escola, fins abandonar aquesta en la seva adolescència i continuar la seva formació de forma autodidacta com àvid lector de literatura, especialment poesia. Aviat passaria de llegir a escriure els seus primers versos, i durant la II República acabaria per convertir-se en un jove poeta de renom. Amb el reconeixement literari i la seva amistat amb altres poetes, com ara Neruda, Lorca o Alberti, també s´anirà forjant la consciència social de Miguel Hernández, qui adoptarà la causa política dels pobres i desheretats.



Produïda la sublevació militar el juliol de 1936, Miguel no es tancarà en una torre d´ivori ni en esteticismes buits, sinó que, primer com a soldat del Cinquè Regiment, i després com a Comissari Cultural de l´Exèrcit Popular, posarà la seva veu, els seus versos i el seu teatre, al servei del poble i de la República. La poesia es converteix per a ell en una arma de combat contra els traïdors sublevats:



¿Por qué no lleváis dispuesta

contra cada villanía

una hoz de rebeldía

y un martillo de protesta?



Acabada la guerra, va ser detingut i condemnat, primer a mort, i després a 30 anys de presó, per la seva tasca com a defensor de la República. La tristesa per la sort de la seva dona i el seu fill, juntament amb les privacions, la fam, l´amuntegament i la falta d´higiene de les tètriques presons de la postguerra, aviat el van fer emmalaltir de tuberculosi, malaltia que ràpidament acabaria amb la seva vida. Ell, que tant havia estimat la vida, moria a la presó d´Alacant el 28 de maig de 1942, dient adéu com sempre ho havia fet, amb els seus versos:



¡Adiós hermanos, camaradas, amigos:

despedidme del sol y de los trigos!



Cal conservar en la memòria el testimoni de la vida i l´obra de Miguel Hernández, i tenir present com va morir, especialment en aquests temps quan sobre aquella època i aquells fets s´exigeix, més que l´oblit, l´amnèsia, i quan es pot ser perseguit per la justícia per recordar que, mentre dirigia el país gent amb les mans, no ja tacades, sinó plenes de sang, en la presó moria un poeta les mans del qual no tenien una altra taca que la de la tinta amb la què va escriure els seus versos en defensa del poble, de la democràcia i de la República.



Recordar en Miguel Hernández que va desaparèixer en la foscor i recordar-ho a plena llum, és un deure d´Espanya, un deure d´amor. […] Ens toca ara i sempre treure-ho de la seva presó mortal, il•luminar-ho amb la seva valentia i el seu martiri, ensenyar-ho com a exemple de cor puríssim! Pablo Neruda



Comissió nacional d´EUiA sobre Memòria Històrica.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Gracias por participar.

Un cordial saludo.
Grupo Comunicación EUiA Cornellá de Llobregat

Si te gusta no lo dudes ¡Pásalo!